dilluns, 19 de gener de 2015

com passa el temps

el 2014 no vaig escriure res, i hi havia per fer-ho però.

i ara per ara no té pinta que canviï la cosa no, ja veurem.

dilluns, 29 d’abril de 2013

Obriu les orelles!

Tots tenim els nostres gustos musicals, les nostres preferències, artistes i cançons que no ens cansem d'escoltar, i que s'amplien quan ens arriben coses noves a través dels nostres amics, companys, coneguts o d'altres, o directament dels mitjans que escoltem. També s'amplien quan som nosaltres mateixos els que explorem el mercat musical. D'una manera o una altra, al final les fem nostres (o no!) i passen a ser part del nostre bagatge cultural musical.
El que està clar es que hem d'estar oberts a aquestes coses noves, i quan dic noves no ho dic només per les novetats discogràfiques. Hi ha un munt d'història de la música popular per repassar, i trobar joies en les que no havíem caigut abans, bé perquè no hi vam caure, o no ens van arribar, o bé per prejudicis o imatges preconcebudes en certs artistes o gèneres. Finalment, per tant, ens hem perdut temes interessats com a mínim. 
Ahir feia sobretaula amb dos coneguts, un és productor musical i l'altre està escrivint un llibre sobre la música popular del 1966 al 1978. Xerrant amb ells em vaig adornar que el meu bagatge musical encara ha d'explorar moltes discografies, ha d'amarar-se de nous artistes, de noves sonoritats, i redescobrir temes de grups o solistes de referència, i no son nous!
Per il·lustrar una mica això que dic, us presento a continuació alguns exemples de temes d'artistes coneguts, catalogats en un gènere, fent justament un altra cosa molt diferent.

Led Zeppelin. Estareu d'acord que és un grup de rock (i potent) i blues bàsicament. Al disc Houses Of The Holy (1973) hi ha dos talls 'especials':


The Crunge és un tema funky!


I D'Yer Mak'er un tema reggae!

Més coses...
Deep Purple, un altre grup de rock potent, té aquest tema de 1998, Any Fule Kno That, a la manera de Red Hot Chili Peppers o altres grups que han fusionat estils: 


I més. Scorpions, grup de rock potent (i balades sensacionals) té aquest I'm Going Mad, de 1972, molt diferent del que els faria famosos: 


I a més, a Is There Anybody There, del LP Lovedrive (1979) també li van donar al reggae... 


I ara, alguns exemples de joies. Per començar una joia de la reina...


Soul Brother, de Queen, va ser la cara b del single Under Pressure, de 1981

I dels U2, una de les cares B de The Unforgettable Fire (1985), Bass Trap, un tema molt chill out no?


Els Dire Straits no en tenen moltes de cares B però hi ha aquesta Badges, Posters, Stickers & T-Shirts, cara b de Private Investigations, i que té una versió extended al 12" 


Bé, com veieu, si investigueu els vostres favorits segur que trobeu joies, i a més potser aquells grups o solistes que no us feien el pes us sorprenen amb alguna coseta. Hi ha tantes coses...

Aquesta entrada del bloc va dedicada a tots els que seguiu la meva #selmusical 


dissabte, 12 de gener de 2013

Quines parides!

Sempre he pensat en perquè es diuen coses d'una determinada manera amb un determinat significat si realment es poden interpretar, o s'interpreten, en un altre totalment contrari.

O com ens volen fer consciència d'una idea positiva, i evident, amb un missatge odiós, aconseguint rebuig, més que la complicitat que busquen.

Vaig al gra, un exemple del primer cas: a ell (o a ella) li han posat una creu representa que a ell (o a ella) li han assignat un significat negatiu. Teòricament, en una llista hipotètica, l'han marcat (o marcada) com quelcom negatiu. A mi quan una cosa, d'una llista de coses, m'agrada, la marco amb una creu. El que no, es queda com està. Més positiu i menys agressiu, no us sembla? Una cosa que no vols no cal que l'assenyalis.

Un exemple del segon. La campanya On vas envàs? Horrorós. Si volen realment conscienciar el personal a favor de posar les coses al seu lloc l'única cosa que aconseguiran és que els tirin els envasos o altres coses més contundents pel cap! I no faré més sang (em censuro sí) perquè ja en fem prou... o no! Vinga us el deixo i vosaltres mateixos... (potser algú no l'ha vist encara -somriure malèfic-)


Tornant al primer punt, hi ha una dita que he recordat aquests dies, i que casualment ahir mateix algú l'esmentava, a la que li he donat voltes. És aquesta: la ignorància és molt atrevida. Ben bé no se d'on surt ni qui la va dir. S'usa en un sentit negatiu evident, referint-nos a persones que parlen de coses que no coneixen, i sovint diuen bestieses (o això ens sembla).
I la meva reflexió és aquesta: La veritat és que, gràcies a que la ignorància és així d'atrevida, la humanitat, al llarg de la seva evolució, ha avançat en la recerca científica i tecnològica, amb més pros que contres, millorant molt la qualitat de vida. Per tant, és una frase que es pot usar en un sentit positiu, referint-nos a persones que per la seva gosadia, s'atreveixen a investigar. He dit.

Tots som molt ignorants. El que succeeix és que no tots ignorem les mateixes coses. Albert Einstein

Teòricament la comunicació ha evolucionat. Però evolució no vol dir millora. Milloren els mitjans, els vehicles, però no els continguts. Les coses bàsiques per tant no milloren.

Us deixo música com sempre... amb missatges ;-)